I tu què vols

El comportament de Sergio em fa pensar en les reaccions que tenim, o patim, moltes persones. Este xiquet de mig any em presenta amb claredat i amb innocència com sóc jo mateixa.
Des que la iaia se n'ha anat ha estat ben tranquil amb mi, mirant com els altres jugaven una mena de pilota valenciana amb una de tennis i per terra. El cap li anava i venia interessat, de quan en quan les mans em buscaven la cara i també feia alguna toseta que s'ha habeat esta vesprada. Diguem-ne que estava distret i content. Ara bé, quan son pare ha aparegut per la porta la cosa ha canviat. De sobte la pilota groga que reballava no era tan interessant i ja no li pareixia que estava tan còmode assegut a la falda. Pareixia que els braços volien alcançar la lluna i les mans, collir tots els núvols que pogueren. Feia intents inútils d'alçar-se i cantava unes cançons de les que no endevinarieu la lletra. Ha sigut vore son pare i soles voler estar amb ell. Com més temps passava sense que li fera cas (a postes, per descomptat), Sergio més menejons pegava. Son pare s'ha amagat i, després d'uns segons de major moviment i cançons més fortes, ha tornat la calma i era el xiquet més feliç del món.
Què vull dir amb açò? En el seu cas potser és que el meu cosí és un sol de pare i el seu fill l'adora, però també em servix per raonar que de vegades les persones ens encapritxem d'una manera molt estranya. Podem ser l'home o la dona mes feliços del món, però quan estem davant la poma res no ens satisfà i no volem altra cosa. Quan s'esvaix, sí, ens queda el record que quasi és pitjor que el desitg tan fort, però més tard quasi podem arribar a odiar-la per no haver deixat que ens la menjarem. Després, no hi ha res. Fins que torna a aparèixer.