06 de setembre 2010

Nou curs

Aquest matí, només baixar de l'autobús a la universitat m'ha parat al costat de rectorat una doneta d'uns 70 anys, la qual ja abans que hem diguera res, ja la veia una mica desorientada.
- Perdona, es que no sé..., ¿dónde tengo que ir para matricularme?
Era baixeta i anava molt ben arreglada, semblava una dona desperta, a pesar de la desorientació del moment.
He hagut de preguntar-li quina carrera cursaria per a indicar-li la facultat. Començava enguany Humanitats. Però tot això ho conte perquè mentre li indicava el camí (sort que és també la meua facultat) la doneta repetia constantment que era el primer any, que no coneixia res, que no sabia on havia d'anar.
Quan ja ens separaven m'han fet ganes de girar-me i donar-li la enhorabona. D'una banda perquè té ganes d'estudiar, quan a mi ja no me lleva ningú les d'acabar. D'un altra per convertir-se en universitaria, és clar.

05 de setembre 2010

"De l'Horteta venim, la mona mos hem menjat...."


Ni és Pasqua ni venim de l'Horteta, no, sinó de Saix. Allí és on està començant una xicoteta horta dirigida per uns inexperts. De moment tenim tres tipus de lletugues, cols llombardes, escaroles i tomates, però ja estem fent lloc als ràbens, carlotes i pèsols que tenim al planter.

25 de desembre 2009

Agost

Cada pas que donava la conduïa al lloc on havia passat tota la seua infància. Caminava, les cames arrelaven a terra amb la força de la resolució, els tacons negres l'atorgaven una visió de bastants centímetres més amunt; veia els carrers tan coneguts, però amb una nova perspectiva, la qual no tenia sols gràcies a aquelles sabates de ras. Tremolava el terra a cada moviment seu, o almenys a ella així li ho pareixia. Al tancar d'un empeny la porta del taxi la decisió que havia pres setmanes enrere a Boston li va tornar, després d'haver-la abandonada des que va muntar a l'avió de matinada. Tornar als origen no pareixia gens fàcil, una vegada s'havia llaurat una fastuosa carrera professional lluny del seu país, hi havia poca perspectiva de veure novament les polsegoses terres valencianes. El camí cap al poble el fitaven, com sempre, nombrosos camps de vinyes. El raïm, encara no protegit per les bosses de paper, li donaven la benvinguda llençant a l'aire reflexos verds.

24 de desembre 2009

La volia. I tant que la volia.

La volia. I tant que la volia. Cada diumenge eixien a passejar pel port i s'assentaven a un banquet davant dels vaixells. El reflex de la llum a l'aigua treia dels ulls lluentors més potents que les mateixes ones. Dels ulls d'ell, que anaven del periòdic a la seua dona. Li passava el braç per sobre, cobrint-li els muscles amb la fermesa d'un roure. Aleshores, l'americana se li aupava, deixant entreveure la camisa blava, tan ben planxada per ella. El cinturó de cuir apressava els pantalons xinesos de color fosc, com la jaqueta. Les sabates eren companyes d'un caminar que ara semblava tranquil, desacurat, però segur. L'acaronava, els dits d'ell entre el cabell llarg regalat d'ones castanyes semblaven agulles d'enfilar.
Ella el seguia, silenciosa, baix la ferma extremitat que la protegia. Un braç de ferro acorralador que la guiava pel camí que ell havia decidit seguir. El port, el quiosc, el banquet de fusta, l'avinguda cap a casa. La porta ja no era la fita amb el carrer, sinó un simple marc que separava la mort a casa del vagar que simulava vida a l'entorn social. Ell es desnuà la bufanda que li cobria el coll i la penjà. Ella volia que un diumenge fóra la bufanda qui el penjara a ell.

28 de novembre 2009

He d'escriure un diari (III)

Dissabte, 28 de novembre de 2009
Com que hui és dissabte, no hi ha hagut pressa per alçar-me. M'he despertat tranquil·lament, no sabia quina hora era, però no m'importava perquè calia gaudir d'una situació tan plaent. En obrir els ulls —a poc a poc, quasi sense adonar-me'n— la cambra estava a fosques, únicament penetrava una dèbil llum per la porta oberta. Quan surt el sol, a la terrassa ja pega bell i la tènue i càlida llum envaeix gradualment tota la casa. Els llençols em cobrien tota, el fred matinal de la tardor sols podia tocar-lo amb el nas i el front; la temperatura del núvol en què havia dormit tota la nit em convidava a romandre encara una miqueta més, deixant la frescoreta que m'esperava per a deu minuts més tard.
M'he girat tota, la paret que que m'havia cobert la son ara quedava a l'esquena, i els llençols se n'han vingut darrere, com gelosos del meu somni. La suavitat i, fins i tot, tendresa d'aquests i el tacte tou del capçal m'acompanyaven en la sensació de calma total. Aquesta nit ha esdevingut un descans reparador, prefaci d'un dia que encara no conec com serà.

25 de novembre 2009

He d'escriure un diari (I i II)

Dimecres, 25 de novembre de 2009

Des d'ahir que el fred ja es fa notar (i tant!), però és veritat que mirant les dates, ja era hora. De moment la setmana va bastant tranquil·la, dins el que cap; ja és dimecres, diumenge pensava que els dies passarien molt més a poc a poc. La faena agobiant és la de sempre; he pensat fins i tot de deixar el treball. Si tinc el contracte de tres mesos, s'acabarà el 31 de desembre, i crec que no el renovaré. Encara ho he de pensar, però m'està passant factura dedicar-me a tantes coses, no tinc prou temps per a dedicar-li a la universitat i crec que tampoc em fan tanta falta els diners.
En contrast, fa gust tindre una estoneta ben senzilla, com la de hui. El camí de la facultat a l'aulari era solejat a les onze del matí, s'agraïa el contacte càlid del sol, era un gran canvi passar per les zones d'arbres on l'ombra feia presència. Com molts dies, anava pelant una mandarina, fruit típic de la tardor (això i les castanyes!). Com que els fils blanquets d'aquests cítrics no són gens gustosos, m'he entretingut llevant-li'ls, no tenia pressa. Fa goig ficar-se un galló a la boca i notar com s'estén el suc agredolç, esclatant les desenes de menudes ampolles que el contenen. El tacte suau i tens de la fruita dóna lloc a una sensació ben gustosa.


Diumenge, 22 de novembre de 2009

La televisió està en silenci, no vull que em destorbe res; Laia ronroneja al meu costat, no hi ha ningú més a casa i pareix que jo sóc el lloc més calent que ha pogut trobar. Vol que l'acarone, i m'apropa el cap a les mans. Sols sent els crits llunyans d'alguns adolescents al carrer i de quan en quan, alguna moto que passa. A més, el refredat m'ha negat l'oïda, igual com ho ha fet amb el gust i l'olfacte.
Aquesta vesprada de diumenge em fa recordar el desig incessant que he mantingut durant tota la setmana, que fóra divendres, divendres a la nit. Només baixar de l'autobús, la conversa amb ell augurava un bon cap de setmana. Abans m'havia preguntat com és que estava tan callada, ho va fer quan entràvem al poble, l'autobús ja estava bastant més buit. Llavors jo començava a sentir el refredat que ara m'embota, però l'acomiadament em va fer sentir més feliç del que hem pensava. Ara pareix que haja passat una eternitat des d'aquell moment; em trobe arrupida i coberta amb una manta de llana. La dutxa m'ha vingut molt bé, però el malestar no se'n va. Mire el rellotge i el temps passa massa ràpid, com si res ja se n'han anat tres hores des que arribara a casa. S'ha fet fosc en un bufit, tant com l'abisme que veig quan tanque els ulls i pense en la universitat, el treball, l'anglès, la faena de l'associació... No vull ser negativa, però només que em faltava que posar-me malalta, ara no trobe forces enlloc per a alçar-me demà. Recordaré aquell moment de divendres, les festes de dissabte i el somriure de Joan hui per continuar endavant.
Els pares encara no han vingut, de segur que arribaran amb olor de fred manxec i una forta besada. Sent les claus a la porta i s'obri.

20 d’agost 2009

Després m'han dit que és que no li agrada perdre

Raúl, Rob, Lucas i jo caminem per l'avinguda de Mèxic camí de la parada del bus. Arriba un moment que Lucas i jo decidim creuar pel mig del carrer perquè la parada del 01 està just davant, però els altres dos continuen avançant i ens diuen adéu amb la mà. Volen agafar el 02 perquè els ve millor.
Quan arribem al banquet cobert, Lucas em diu:
- Vamos con ellos?
- Lo que quieras, pero ya estamos aquí.
- Bueno, pues lo echamos a pares o nones.
(Ja em direu quina qüestió tan trascendental per a decedir-la així)
- Venga, pares.
Lucas trau un 2 i jo un 3. Resultat, 5, i per tant ens quedavem per agafar el 01. Però ara ve la bona, atenció a l'ocurrència:
- ¡No, no, no! ¡Era "piedra, papel o tijera"! ¡Esto son tijeras!
Quina cara més dura.
De sobte han aparegut els altres dos a la parada.