28 de novembre 2009

He d'escriure un diari (III)

Dissabte, 28 de novembre de 2009
Com que hui és dissabte, no hi ha hagut pressa per alçar-me. M'he despertat tranquil·lament, no sabia quina hora era, però no m'importava perquè calia gaudir d'una situació tan plaent. En obrir els ulls —a poc a poc, quasi sense adonar-me'n— la cambra estava a fosques, únicament penetrava una dèbil llum per la porta oberta. Quan surt el sol, a la terrassa ja pega bell i la tènue i càlida llum envaeix gradualment tota la casa. Els llençols em cobrien tota, el fred matinal de la tardor sols podia tocar-lo amb el nas i el front; la temperatura del núvol en què havia dormit tota la nit em convidava a romandre encara una miqueta més, deixant la frescoreta que m'esperava per a deu minuts més tard.
M'he girat tota, la paret que que m'havia cobert la son ara quedava a l'esquena, i els llençols se n'han vingut darrere, com gelosos del meu somni. La suavitat i, fins i tot, tendresa d'aquests i el tacte tou del capçal m'acompanyaven en la sensació de calma total. Aquesta nit ha esdevingut un descans reparador, prefaci d'un dia que encara no conec com serà.

25 de novembre 2009

He d'escriure un diari (I i II)

Dimecres, 25 de novembre de 2009

Des d'ahir que el fred ja es fa notar (i tant!), però és veritat que mirant les dates, ja era hora. De moment la setmana va bastant tranquil·la, dins el que cap; ja és dimecres, diumenge pensava que els dies passarien molt més a poc a poc. La faena agobiant és la de sempre; he pensat fins i tot de deixar el treball. Si tinc el contracte de tres mesos, s'acabarà el 31 de desembre, i crec que no el renovaré. Encara ho he de pensar, però m'està passant factura dedicar-me a tantes coses, no tinc prou temps per a dedicar-li a la universitat i crec que tampoc em fan tanta falta els diners.
En contrast, fa gust tindre una estoneta ben senzilla, com la de hui. El camí de la facultat a l'aulari era solejat a les onze del matí, s'agraïa el contacte càlid del sol, era un gran canvi passar per les zones d'arbres on l'ombra feia presència. Com molts dies, anava pelant una mandarina, fruit típic de la tardor (això i les castanyes!). Com que els fils blanquets d'aquests cítrics no són gens gustosos, m'he entretingut llevant-li'ls, no tenia pressa. Fa goig ficar-se un galló a la boca i notar com s'estén el suc agredolç, esclatant les desenes de menudes ampolles que el contenen. El tacte suau i tens de la fruita dóna lloc a una sensació ben gustosa.


Diumenge, 22 de novembre de 2009

La televisió està en silenci, no vull que em destorbe res; Laia ronroneja al meu costat, no hi ha ningú més a casa i pareix que jo sóc el lloc més calent que ha pogut trobar. Vol que l'acarone, i m'apropa el cap a les mans. Sols sent els crits llunyans d'alguns adolescents al carrer i de quan en quan, alguna moto que passa. A més, el refredat m'ha negat l'oïda, igual com ho ha fet amb el gust i l'olfacte.
Aquesta vesprada de diumenge em fa recordar el desig incessant que he mantingut durant tota la setmana, que fóra divendres, divendres a la nit. Només baixar de l'autobús, la conversa amb ell augurava un bon cap de setmana. Abans m'havia preguntat com és que estava tan callada, ho va fer quan entràvem al poble, l'autobús ja estava bastant més buit. Llavors jo començava a sentir el refredat que ara m'embota, però l'acomiadament em va fer sentir més feliç del que hem pensava. Ara pareix que haja passat una eternitat des d'aquell moment; em trobe arrupida i coberta amb una manta de llana. La dutxa m'ha vingut molt bé, però el malestar no se'n va. Mire el rellotge i el temps passa massa ràpid, com si res ja se n'han anat tres hores des que arribara a casa. S'ha fet fosc en un bufit, tant com l'abisme que veig quan tanque els ulls i pense en la universitat, el treball, l'anglès, la faena de l'associació... No vull ser negativa, però només que em faltava que posar-me malalta, ara no trobe forces enlloc per a alçar-me demà. Recordaré aquell moment de divendres, les festes de dissabte i el somriure de Joan hui per continuar endavant.
Els pares encara no han vingut, de segur que arribaran amb olor de fred manxec i una forta besada. Sent les claus a la porta i s'obri.