La volia. I tant que la volia. Cada diumenge eixien a passejar pel port i s'assentaven a un banquet davant dels vaixells. El reflex de la llum a l'aigua treia dels ulls lluentors més potents que les mateixes ones. Dels ulls d'ell, que anaven del periòdic a la seua dona. Li passava el braç per sobre, cobrint-li els muscles amb la fermesa d'un roure. Aleshores, l'americana se li aupava, deixant entreveure la camisa blava, tan ben planxada per ella. El cinturó de cuir apressava els pantalons xinesos de color fosc, com la jaqueta. Les sabates eren companyes d'un caminar que ara semblava tranquil, desacurat, però segur. L'acaronava, els dits d'ell entre el cabell llarg regalat d'ones castanyes semblaven agulles d'enfilar.
Ella el seguia, silenciosa, baix la ferma extremitat que la protegia. Un braç de ferro acorralador que la guiava pel camí que ell havia decidit seguir. El port, el quiosc, el banquet de fusta, l'avinguda cap a casa. La porta ja no era la fita amb el carrer, sinó un simple marc que separava la mort a casa del vagar que simulava vida a l'entorn social. Ell es desnuà la bufanda que li cobria el coll i la penjà. Ella volia que un diumenge fóra la bufanda qui el penjara a ell.
Ella el seguia, silenciosa, baix la ferma extremitat que la protegia. Un braç de ferro acorralador que la guiava pel camí que ell havia decidit seguir. El port, el quiosc, el banquet de fusta, l'avinguda cap a casa. La porta ja no era la fita amb el carrer, sinó un simple marc que separava la mort a casa del vagar que simulava vida a l'entorn social. Ell es desnuà la bufanda que li cobria el coll i la penjà. Ella volia que un diumenge fóra la bufanda qui el penjara a ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada