A les 10 d'un dijous

No és que m'agrade parlar de la meua vida per estos racons, però hauré de fer alguna excepció de quan en quan, com és el cas.
Acabe d'arribar de la reunioneta (i encara em falta algún adjectiu per a calificarla) que fem cada quinze dies per a la confirmació. Sí, senyors, sí, vaig a confirmar-me, jo! Sóc una hipócrita, ho sé.
En principi vaig decidir anar-hi plantejant l'assitència com una mena d'estudi antropològic de la comunitat cristiana i, de pas, em servia per si es presenta que he de batejar el meu futur nebodet o nebodeta, que va en camí. Però jure que la decisió final va dependre de la primera de les raons, no hi vaig "per l'interés", com diu ma tia. Ara bé, reconec que hui m'ha costat callar-me el que pensava (i encara puc donar gràcies que no s'han posat a parlar molta estona del Senyor & cia.).
El tema de hui era el poder, els diners i la violència. La catequista, amb la seua veu que pareix treta d'entre cotó i floretes, ens feia parlar sobre què en pensavem d'estes qüestions. No us ho contaré tot, perquè no fa falta que passeu per on jo, però sí cal dir que la meua valoració final s'ha basat en que la manipulació és lícita, sempre i quan siga sense violència (tant física, com verbal o psicològica) i que la lluita pel poder i els diners són necessàris per a continuar i mantindre l'evolució que ha viscut Occident, ja que gràcies a això hi existix la competència. Doncs bé, no vull que em prengueu com una capitalista consumada ni com una mala persona sense principis, al contrari. El cas és que no sé com ho he fet, que la doneta ha acabat per mirar-me d'una forma un poc estranya i de girar el cap cap a mi constantment quan feia i refeia la seua opinió.