Per dos quinzets, un puro

Nou curs

2010-09-06T11:38:00.003+02:00

Aquest matí, només baixar de l'autobús a la universitat m'ha parat al costat de rectorat una doneta d'uns 70 anys, la qual ja abans que hem diguera res, ja la veia una mica desorientada.
- Perdona, es que no sé..., ¿dónde tengo que ir para matricularme?
Era baixeta i anava molt ben arreglada, semblava una dona desperta, a pesar de la desorientació del moment.
He hagut de preguntar-li quina carrera cursaria per a indicar-li la facultat. Començava enguany Humanitats. Però tot això ho conte perquè mentre li indicava el camí (sort que és també la meua facultat) la doneta repetia constantment que era el primer any, que no coneixia res, que no sabia on havia d'anar.
Quan ja ens separaven m'han fet ganes de girar-me i donar-li la enhorabona. D'una banda perquè té ganes d'estudiar, quan a mi ja no me lleva ningú les d'acabar. D'un altra per convertir-se en universitaria, és clar.

"De l'Horteta venim, la mona mos hem menjat...."

2010-09-05T11:39:00.007+02:00

Ni és Pasqua ni venim de l'Horteta, no, sinó de Saix. Allí és on està començant una xicoteta horta dirigida per uns inexperts. De moment tenim tres tipus de lletugues, cols llombardes, escaroles i tomates, però ja estem fent lloc als ràbens, carlotes i pèsols que tenim al planter.

Agost

2009-12-25T00:54:00.001+01:00

Cada pas que donava la conduïa al lloc on havia passat tota la seua infància. Caminava, les cames arrelaven a terra amb la força de la resolució, els tacons negres l'atorgaven una visió de bastants centímetres més amunt; veia els carrers tan coneguts, però amb una nova perspectiva, la qual no tenia sols gràcies a aquelles sabates de ras. Tremolava el terra a cada moviment seu, o almenys a ella així li ho pareixia. Al tancar d'un empeny la porta del taxi la decisió que havia pres setmanes enrere a Boston li va tornar, després d'haver-la abandonada des que va muntar a l'avió de matinada. Tornar als origen no pareixia gens fàcil, una vegada s'havia llaurat una fastuosa carrera professional lluny del seu país, hi havia poca perspectiva de veure novament les polsegoses terres valencianes. El camí cap al poble el fitaven, com sempre, nombrosos camps de vinyes. El raïm, encara no protegit per les bosses de paper, li donaven la benvinguda llençant a l'aire reflexos verds.

La volia. I tant que la volia.

2009-12-24T17:25:00.002+01:00

La volia. I tant que la volia. Cada diumenge eixien a passejar pel port i s'assentaven a un banquet davant dels vaixells. El reflex de la llum a l'aigua treia dels ulls lluentors més potents que les mateixes ones. Dels ulls d'ell, que anaven del periòdic a la seua dona. Li passava el braç per sobre, cobrint-li els muscles amb la fermesa d'un roure. Aleshores, l'americana se li aupava, deixant entreveure la camisa blava, tan ben planxada per ella. El cinturó de cuir apressava els pantalons xinesos de color fosc, com la jaqueta. Les sabates eren companyes d'un caminar que ara semblava tranquil, desacurat, però segur. L'acaronava, els dits d'ell entre el cabell llarg regalat d'ones castanyes semblaven agulles d'enfilar.
Ella el seguia, silenciosa, baix la ferma extremitat que la protegia. Un braç de ferro acorralador que la guiava pel camí que ell havia decidit seguir. El port, el quiosc, el banquet de fusta, l'avinguda cap a casa. La porta ja no era la fita amb el carrer, sinó un simple marc que separava la mort a casa del vagar que simulava vida a l'entorn social. Ell es desnuà la bufanda que li cobria el coll i la penjà. Ella volia que un diumenge fóra la bufanda qui el penjara a ell.

He d'escriure un diari (III)

2009-11-28T11:08:00.000+01:00

Dissabte, 28 de novembre de 2009

Com que hui és dissabte, no hi ha hagut pressa per alçar-me. M'he despertat tranquil·lament, no sabia quina hora era, però no m'importava perquè calia gaudir d'una situació tan plaent. En obrir els ulls —a poc a poc, quasi sense adonar-me'n— la cambra estava a fosques, únicament penetrava una dèbil llum per la porta oberta. Quan surt el sol, a la terrassa ja pega bell i la tènue i càlida llum envaeix gradualment tota la casa. Els llençols em cobrien tota, el fred matinal de la tardor sols podia tocar-lo amb el nas i el front; la temperatura del núvol en què havia dormit tota la nit em convidava a romandre encara una miqueta més, deixant la frescoreta que m'esperava per a deu minuts més tard.
M'he girat tota, la paret que que m'havia cobert la son ara quedava a l'esquena, i els llençols se n'han vingut darrere, com gelosos del meu somni. La suavitat i, fins i tot, tendresa d'aquests i el tacte tou del capçal m'acompanyaven en la sensació de calma total. Aquesta nit ha esdevingut un descans reparador, prefaci d'un dia que encara no conec com serà.

He d'escriure un diari (I i II)

2009-11-25T23:24:00.000+01:00

Dimecres, 25 de novembre de 2009

Des d'ahir que el fred ja es fa notar (i tant!), però és veritat que mirant les dates, ja era hora. De moment la setmana va bastant tranquil·la, dins el que cap; ja és dimecres, diumenge pensava que els dies passarien molt més a poc a poc. La faena agobiant és la de sempre; he pensat fins i tot de deixar el treball. Si tinc el contracte de tres mesos, s'acabarà el 31 de desembre, i crec que no el renovaré. Encara ho he de pensar, però m'està passant factura dedicar-me a tantes coses, no tinc prou temps per a dedicar-li a la universitat i crec que tampoc em fan tanta falta els diners.
En contrast, fa gust tindre una estoneta ben senzilla, com la de hui. El camí de la facultat a l'aulari era solejat a les onze del matí, s'agraïa el contacte càlid del sol, era un gran canvi passar per les zones d'arbres on l'ombra feia presència. Com molts dies, anava pelant una mandarina, fruit típic de la tardor (això i les castanyes!). Com que els fils blanquets d'aquests cítrics no són gens gustosos, m'he entretingut llevant-li'ls, no tenia pressa. Fa goig ficar-se un galló a la boca i notar com s'estén el suc agredolç, esclatant les desenes de menudes ampolles que el contenen. El tacte suau i tens de la fruita dóna lloc a una sensació ben gustosa.

Diumenge, 22 de novembre de 2009

La televisió està en silenci, no vull que em destorbe res; Laia ronroneja al meu costat, no hi ha ningú més a casa i pareix que jo sóc el lloc més calent que ha pogut trobar. Vol que l'acarone, i m'apropa el cap a les mans. Sols sent els crits llunyans d'alguns adolescents al carrer i de quan en quan, alguna moto que passa. A més, el refredat m'ha negat l'oïda, igual com ho ha fet amb el gust i l'olfacte.
Aquesta vesprada de diumenge em fa recordar el desig incessant que he mantingut durant tota la setmana, que fóra divendres, divendres a la nit. Només baixar de l'autobús, la conversa amb ell augurava un bon cap de setmana. Abans m'havia preguntat com és que estava tan callada, ho va fer quan entràvem al poble, l'autobús ja estava bastant més buit. Llavors jo començava a sentir el refredat que ara m'embota, però l'acomiadament em va fer sentir més feliç del que hem pensava. Ara pareix que haja passat una eternitat des d'aquell moment; em trobe arrupida i coberta amb una manta de llana. La dutxa m'ha vingut molt bé, però el malestar no se'n va. Mire el rellotge i el temps passa massa ràpid, com si res ja se n'han anat tres hores des que arribara a casa. S'ha fet fosc en un bufit, tant com l'abisme que veig quan tanque els ulls i pense en la universitat, el treball, l'anglès, la faena de l'associació... No vull ser negativa, però només que em faltava que posar-me malalta, ara no trobe forces enlloc per a alçar-me demà. Recordaré aquell moment de divendres, les festes de dissabte i el somriure de Joan hui per continuar endavant.
Els pares encara no han vingut, de segur que arribaran amb olor de fred manxec i una forta besada. Sent les claus a la porta i s'obri.

Després m'han dit que és que no li agrada perdre

2009-08-20T23:15:00.003+02:00

Raúl, Rob, Lucas i jo caminem per l'avinguda de Mèxic camí de la parada del bus. Arriba un moment que Lucas i jo decidim creuar pel mig del carrer perquè la parada del 01 està just davant, però els altres dos continuen avançant i ens diuen adéu amb la mà. Volen agafar el 02 perquè els ve millor.
Quan arribem al banquet cobert, Lucas em diu:
- Vamos con ellos?
- Lo que quieras, pero ya estamos aquí.
- Bueno, pues lo echamos a pares o nones.
(Ja em direu quina qüestió tan trascendental per a decedir-la així)
- Venga, pares.
Lucas trau un 2 i jo un 3. Resultat, 5, i per tant ens quedavem per agafar el 01. Però ara ve la bona, atenció a l'ocurrència:
- ¡No, no, no! ¡Era "piedra, papel o tijera"! ¡Esto son tijeras!
Quina cara més dura.
De sobte han aparegut els altres dos a la parada.

Història d'amor postmodern (o com criticar l'urbanisme irracional)

2009-08-19T20:54:00.004+02:00

- Pero venga ya, no es que yo no lo entienda, es que esto no tiene significado. Vosotros os inventáis cualquier chorrada y la hacéis.
- Bueno, es verdad... es como el Plan E.

"Venga, la última"

2009-08-18T22:17:00.001+02:00

Mai no havereu imaginat beure-vos una beguda roja, en una cadira de platja enmig d'un carrer buit d'Alacant.

Al final tothom patim pel mateix

2009-08-18T00:08:00.001+02:00

- Proponle volver.
- Qué dices, loca, no me quiere. Anda y anda...
- Si la quieres...
- Pero ella a mi no.
- Pues olvídate o inténtalo.
- Ella ya sabe que yo estaría con ella y ya se ha intentado.
- Pues haz cuanto puedas por olvidarte. ¿No habrá cursos para eso? Como alcohólicos anónimos.
Nos apuntamos?
- Jajaja, debería haber.

Hipoglucèmia

2009-08-17T00:01:00.003+02:00

És possible que arribe un moment que tens tantes coses per fer, que no te n'adones que ahí estan. Parlant hui amb Inés sobre quan podriem quedar per fí, he caigut en què ara ja és imposible vore'ns totes al mateix temps. Els últims dies he anat dient que sí a diferents coses sense pensar en les altres a les que també estava acceptant i, de sobte, esta nit, em veig que ja sols tinc lliures un parell de caps de setmana. I no em queixe, que va, això m'encanta, després de 21 anys he comprovat que no sé estar sense fer res.
Últimament, no obstant, l'ànim per fer res ha sigut mínim i sé que en un estat normal tindria molta més ilusió per tot el que se'm presenta. Almenys sé per experiència que açò se'n va, tot i que espere que no tarde molt.

Los peixos

2009-08-15T10:12:00.003+02:00

Ma mare em comenta que des que jo tenia 4 anys porta sentint "los peixos" i li sap molt malament. Els peixos és una escola infantil de Petrer, a la qual jo hi anava quan era menuda. Em diu:
- Ja veus, xica, Marta l'altre dia dient "los peixos"... és "els peixos"! Di "los peces", si no em sap mal, pero no "los peixos"!
No és cap neurosi que no li agrade eixe canvi de nom, al contrari, em pareix perfecte i m'ha semblat graciós que m'ho comentara.

Respostes òbvies

2009-08-13T20:55:00.005+02:00

A ma germana ja li ha desaparegut la mega panxa que tenia i de sobte resulta que tenim a casa un xiquet (això, per posar en antecedents qui no ho sàpia).
Quan ja eixim ma germana i jo de la merceria, la dependenta pregunta:
- ¿Ya has dado a luz?

Un helicòpter es balancejava...

2009-08-12T01:46:00.004+02:00

Després de dinar he sentit dos o tres camions de bombers. A la vesprada, deurien ser les huit, un helicòpter groc volava baixet prop del pont de la Llibertat, a Elda. Segons després, iniciava la baixada ràpidament, crec que mai n'havia vist un de tan prop. El cas és que no sé on haurà aterrat, ni tan sols si ho ha fet. Parava allà per la zona on és la Tafalera i la Policia. Li he dit a ma mare que ara la compra de droga la feien mitjançant helicòpters, que era més ràpid i podien fugir sense problemes.
Però no em feu cas, eh, a saber què seria.

Reflexions panderolístiques

2009-08-12T01:37:00.004+02:00

Hui he vist passar un escarabat negríssim, encara que no massa gran, i me n'he enrecordat de les panderoles. Diuen que són les úniques que sobreviuren a una explosió nuclear; elles i, potser, algunes bactèries també, crec. No sé si s'hi inclouria el meu escarabat negre. El cas és que m'he plantejat que a la bomba H li falta un component que, en canvi, si té el Bloom o el Raid. Si més no, curiós o una tontera com una casa, tant fa. Qui va desenvolupar la bomba era un afèrrim amant d'estos insectes? Perquè podria haver inclòs el component en qüestió (el trobe ja més important que el de la Coca-cola). Qui sap...

Coge, borrow, take.

2009-07-24T10:26:00.004+02:00

A Ikea hi ha unes bosses grogues que et servixen per a anar ficant cosetes fins que arribes a la caixa. Les trobem dins una espècie de gàbia groga també, on podem veure un cartell que diu "coge una bolsa amarilla / borrow a shopping bag". Quan ho vaig veure, vaig pensar: i per què no "take" en lloc de "borrow"? En eixe moment no li vaig trobar massa explicació, potser era necessari explicar-los als anglesos que l'han de tornar a deixar? No n'estic segura. La cosa curiosa va ser quan vaig arribar a l'entrada del magatzem eixe més gran, la planta baixa. Un gran cartell cobreix la primera paret, on trobes els carrets grans, com els de qualsevol supermercat. Deia: "coge un carrito / take *** (no me'n recorde de què posa...). Ara què?! Està clar que ningú, ni els anglesos, tindrà intenció d'endur-se el carrotot aquell a casa.

Tráeme a aquella cuya visión incluso en sueños me está vedada.

2009-07-12T21:35:00.003+02:00

Després d'una setmana bastant desalentadora i, sobretot, decepcionant, em trobe en un diumenge casolà i solitari, a exepció dels 10 minuts de cotxe a les 8 del matí. He recuperat els records d'aquelles vesprades d'estiu, quan encara no arribava a la dotzena d'anys o els sobrepassava per ben poc. Llegia quasi sense descans, apostada a la terrassa de casa, amb les cames sobre el mur passant pàgina rere pàgina i, a cada estona que passava, forçant més els ulls per la falta de llum.
Hui m'he vist abocada de nou a eixes vivències i a pesar de la solitud i el silènci he descobert perquè m'agradaven tant.
Recorde ben bé alguns dels llibres que van compartir amb mi aquells moments. Si ara fera una ullada a les histories de 100 pàgines i escaig de la sala infantil de la biblioteca, trobaria la meua signatura de lletra vacilant i traçat irregular a les fitxes grogues. Però aquesta vegada, ha sigut Dràcula. Una de les prestatgeries de l'habitació allotja només novel·les, algunes de les quals des de fa uns anys romanen ahí sense ser llegides, tot i que cada estiu que passa aquestes en són menys. Enguany el primer torn li ha tocat a Stoker. Sempre em penedisc de no poder llegir-les abans, quan, una vegada les comence, descobrisc que són fascinants (no totes, és clar). Crec que vaig pel tercer capítol i m'està agradant molt.
Però sabeu, us contaré una cosa que m'ha passat, ja deixant de banda la historia dels llibres en la terrassa. Fa cosa de mitja hora, mentre llegia, me n'he adonat que ja tenia una miqueta de fam i , per tant, he aturat la lectura. Aleshores, he fulletjat la resta del llibre i de sobte les pàgines s'han aturat en un lloc concret, m'ha aparegut un paper doblegat, un de tants que normalment deixe entre mig de molts llibres. Però no era el que pensava, sinó que m'he trobat amb un sobre tot blanc on sols hi havia escrit "1º" amb retolador blau. El més curiós, estava tancat. Com és possible que en tres anys mai haja vist el sobret amagat entre les pàgines? Potser és que tinc massa consciència de per què mai no he agafat Dràcula en tot aquest temps. I és una bona notícia, si per fí he decedit llegir-lo és perquè ja no res m'ho impeix moralment. Molt sorpresa, he obert el sobre i m'he trobat amb un full de montessori on hi havien escrites quatre estrofes escrites a mà amb bolígraf blau. Sé prefectament qui és l'autor de tal sorpresa, i m'ha semblat preciós, tot i que m'ha recordat que hi ha coses que mai no tornaré a repetir.
Sols tinc 21 anys... i s'ha de vore com canvien les coses en "tan poc" temps.

Car wash

2009-07-01T23:48:00.003+02:00

Aquesta imatge es pot prendre de dues maneres. O bé és un malgastament d'aigua, desaprofitada i vessada per tot el terra, o bé és un gran aprofitament, perquè el cotxe estava completament banyadet, rebent una bona rentada de bades. En la Universitat passen aquestes coses, a banda de tindre enormes basses d'un pam d'aigua com a regal per al sol i els núvols.

Un públic més ampli?

2009-06-27T22:33:00.003+02:00

"(...) El que passarà és que per raons d'economia, les companyies optaran ben aviat per dur només obres escrites en espanyol, pel fet que així tenien un públic a priori més ampli."(SIRERA J. Ll)

Això que llegiu parla del teatre català al segle XVI, però reflexa ben bé el que sospite que ocorre a molts més àmbits a l'actualitat.

Els xiquets han de morir

2009-06-27T01:47:00.004+02:00

"Me dijo que tenía que contarme algo. Resulta que se quedó embarazada y, claro, yo pensé: pues ahora me dirá que abortó y que fue un trauma. Pero no, seguía embarazándose y cada vez que la historia avanzaba tenía que ser más dramática, porque el niño en algún momento tenía que morir. Resultó que tenía una cría de 4 años de una pareja anterior, a parte, de que vivía con su novio, claro."

Llocs malastrucs de Petrer (I): "El palenque"

2009-06-21T12:30:00.004+02:00

A Petrer hi ha una sèrie de locals on al llarg del temps s'han anat establint diversos comerços que mai no han romangut allí massa. Durant els 21 anys que porte passetjant pels carrers d'aquest poble, els he vist canviar una i altra vegada, per això he decidit fer una xicoteta mostra al blog, a vore si els reconeixeu i si en teniu constància.
Primerament, veiem El palenque. Per descomptat, no ha tingut sempre este nom, però m'hi referiré amb el primer que jo he conegut. Que me'n recorde, aquest local de l'avinguda Joaquín Poveda, que fa cantonada amb el carrer de la bodegueta (hauré de mirar com es diu de veritat) va ser primerament el karaoke Palenque, després el karaoke Río i més tard han passat per allí un munt de pubs diferents. Tants que no me'n recorde del nom. Ara acaben d'obrir el "Diez-4", vorem quant dura.

Desazón

2009-06-21T12:25:00.003+02:00

Al final va quedar un poc moguda la foto, pero val igualment.
I no desesperes, Jesuset!

Migdiada

2009-06-02T18:38:00.001+02:00

Una filera de llum s’esgola baix la porta del balcó, també hi ha quadradets brillants per terra. Tapiada la finestra, no pots vore el vell edifici d'enfront, regaladet de flors arreu de les finestres. Quasi es pot sentir la dèbil gatzara de fora; de vegades la pilota i les rialles dels xiquets, de vegades el soroll de les taules que cambrers prestos disposen al carrer de vianants; m'ha paregut sentir un motor llunyà, però no res més. Romanc sobre l’acompanyant de les nits quan ets sol: suau, gran, tova. Una respiració tranquil·la i pausada acompanya la meua; no deixe de mirar la pell bruna que ara descansa.

Preparar un examen, quin havia de ser el tema...

2009-05-30T23:48:00.004+02:00

De vegades el teatre improvisat és el millor, i no em referisc a quan estem damunt l'escenari, sinó a anar al Mercadona i, al passar pel Principal, decidir comprar dues entrades.
Los chicos de historia -The History boys, d'Alan Bennett-, dirigida i protagonitzada per Josep Maria Pou, és una una obra molt divertida sobre el valor i el sentit de l'educació. Situant-nos des de dos punts de vista diferents, avaluem si aquesta és un camí per a la consecució de coneixent en si mateix o si és en realitat una simple, pero a la vegada complexa, manera d'arribar a l'éxit i el reconeixement. Hector i Irwin són els principals guies en la senda acadèmica dels aspirants a estudiants d'Oxford i Cambdrige, juntament amb la professora d'Història i el fatal director. Alhora, s'inclouen en la trama les complexes relacions existents entre els mateixos alumnes i també entre els educadors.
Les dues hores i mitja que compartixes amb la butaca del teatre són de les més curtes que es puguen passar.

I quan tens prou temps, com vas?

2009-04-15T18:10:00.005+02:00

Ahir vaig presenciar el que podria parèixer un acudit. Una velleta pujava amb prou treballs a l'autobús, era una d'estes dones totes vestides de negre i amb l'esquena corvada, acompanyada per un bastó. Després d'agarra-li el braç a un senyor que ja estava segut ("anda, nene, dame la mano") i de tota la lentitud de què feia gala caminant va i diu en contestació a no sé què que li deia el conductor: "és que hoy voy con prisa, ¿sabe?"
Tingueu en compte que no és cap mena de burla, sols és que em va fer gràcia.

Problemes matemàtics o culinaris?

2009-04-10T17:11:00.009+02:00

En les meues constants preguntes a ma mare sobre com es cuina això i com allò altre, ahir vaig "aprendre" (almenys la teoria) com fem l'arròs blanc. No pareix gens difícil, encara que segons ma germana, la primera vegada tot el que fas ix malament.

Casualitats de la vida que este mateix matí pensava "i quanta aigua era per un grapat d'arròs? dos tasses?" i ara de vesprada em trobe per la xarxa la imatge que veieu.
No és que siga res interessant, però no em direu que no és bona idea.
Per cert, la crema de carabassó (carabasseta, a Petrer) m'ha eixit boníssima, encara que massa poca :)

TAM

2009-04-06T23:47:00.004+02:00

Em considere una de les persones que més a favor del transport públic està, però s'ha de reconéixer que de vegades la qualitat és ben poca. Per a fer-te un abonament jove te n'has d'anar a les oficines, que et costa més la faena que el que t'alforres amb els viatges. Altra cosa, i la pitjor, és que es puga arribar a estar 15 ó 20 minuts en la parada del mercat. Sí, eixe carrer té molta activitat i està molt bé, pero no em fa falta tan de temps per a admirar-lo. Amb 5 minutets hi hauria prou, jo necessite arribar a temps a un barri amb una mísera línia.

Eco, eco...

2009-04-06T00:05:00.003+02:00

Crec que ja ha passat massa temps sense escriure-hi, però no faré el discurs sobre per què ara me'n vaig i ara torne, supose que les raons surten i prou. Diguem-ne que estan passant massa coses com per a no donar compte. Potser la desaparició de la nostra volguda revista ha repercutit bastant en les meues ganes d'escriure, però faré per canviar això. De moment no puc elegir cap tema, ja que en tinc massa al cap: plans de Pasqua, viatges, presidències, universitat... i moltíssims més. Vorem quin n'elegisc demà.

Adéu

2009-02-15T20:54:00.004+01:00

"Espero que este escrito no sea el fin de la “Carta de Casa”, sino más bien que los trabajadores tengamos la posibilidad de expresarnos en la misma. Un buen gesto por parte de los responsables editores será la publicación y continuidad de la misma pero cuidando las formas, y valorando el esfuerzo que día a día se realiza."

Bé, doncs ho sent molt, però crec que no tindrem eixe "bon gest".

"Pa que la gente vaya a soltar las perras"

2009-02-13T21:59:00.003+01:00

Això és el que he sentit a la televisió dins un reportatge sobre Sant Valentí, concretament sobre les despeses que suposa esta "festa". Sé que és un tema recurrent el de criticar el dia i dir que és un invent per a augmentar les vendes, però no ho puc deixar estar.
De sobte veiem corets penjats pel carrer (no tinc foto, però passeu per la plaça de Moros i Cristians) i els preus de les coses ja no estan indicats dins una xicoteta etiqueta groga, sinó en en un retall de cartolina en forma de cor també. Certament, no li vec el sentit a esta cel·lebració, a l'amor se'l venera sempre o no és amor.

El CAP es fa major

2009-02-10T23:51:00.003+01:00

Ja fa anys que va nàixer la llegenda urbana sobre l'ampliació en temps del CAP, però mai no s'havia establert res definitiu. Ara, per no variar en la costum de fer canvis en l'educació cada dos per tres, ja tenim les coses mes clares i més fotudes també, si em permeteu l'expressió.
Finalment el curset que es convertix en màster ja no ens ocuparà la "misèria" d'abans, sinó 8 mesos. Hi haurà una especialitat per cada assignatura de la Secundària, haurem de fer moltes més pràctiques i, per descomptat, també ens costarà molt més. He sentit 7 ó 8 vegades més o 3000€? M'he quedat amb el dubte, però per al cas, és igual.
Ara jo em planteje: era necessari un canvi així? Estic d'acord amb l'augment de les pràctiques, tots sabem que de la carrera eixim preparats, d'aquella manera, en matèria, però ningú no ens ensenya a cuinar 20 olles bullint hormones. I el canvi a màster? I el preu? I el temps?
Quan estiga d'acord amb les respostes, ja parlarem.

I tu què vols

2009-02-09T21:12:00.005+01:00

El comportament de Sergio em fa pensar en les reaccions que tenim, o patim, moltes persones. Este xiquet de mig any em presenta amb claredat i amb innocència com sóc jo mateixa.
Des que la iaia se n'ha anat ha estat ben tranquil amb mi, mirant com els altres jugaven una mena de pilota valenciana amb una de tennis i per terra. El cap li anava i venia interessat, de quan en quan les mans em buscaven la cara i també feia alguna toseta que s'ha habeat esta vesprada. Diguem-ne que estava distret i content. Ara bé, quan son pare ha aparegut per la porta la cosa ha canviat. De sobte la pilota groga que reballava no era tan interessant i ja no li pareixia que estava tan còmode assegut a la falda. Pareixia que els braços volien alcançar la lluna i les mans, collir tots els núvols que pogueren. Feia intents inútils d'alçar-se i cantava unes cançons de les que no endevinarieu la lletra. Ha sigut vore son pare i soles voler estar amb ell. Com més temps passava sense que li fera cas (a postes, per descomptat), Sergio més menejons pegava. Son pare s'ha amagat i, després d'uns segons de major moviment i cançons més fortes, ha tornat la calma i era el xiquet més feliç del món.
Què vull dir amb açò? En el seu cas potser és que el meu cosí és un sol de pare i el seu fill l'adora, però també em servix per raonar que de vegades les persones ens encapritxem d'una manera molt estranya. Podem ser l'home o la dona mes feliços del món, però quan estem davant la poma res no ens satisfà i no volem altra cosa. Quan s'esvaix, sí, ens queda el record que quasi és pitjor que el desitg tan fort, però més tard quasi podem arribar a odiar-la per no haver deixat que ens la menjarem. Després, no hi ha res. Fins que torna a aparèixer.

El dit acusador i com passar d'una persona

2009-02-04T00:58:00.005+01:00

Hui he vist i sentit una cosa ben curiosa. Normalment dic el nom dels estableïments on ocorre tot, però com que aquesta és una escena no gens gratificant, m'alforraré especificar tant i sols diré que era una perruqueria per a homes.
Anava jo carrer amunt quan me n'adone que una dona d'uns 30 i més anys estava cara a la finestra, mirant endins i parlant. Jo pensava que parlava, però segons anava apropant-me, em vaig adonar que no raonava, més bé bonegava. Quan ja era justetament al costat, la vaig sentir que li deia al perruquer, també jove però molt mes arreglat que ella: "¡cierto día me hiciste mucho daño", mentre colpejava amb el dit el cristal acabat de tancar per l'home, el qual seguidament també li va abaixar la persiana davant els nassos.
Déu o qui siga sabrà què li va fer el xicon, pero la veritat que no em va fer gens de gust vore pel carrer i quasi a crits com podem fer-nos mal unes persones a altres, i encara per a empitjorar, reprotxar-ho.

Boira dalt del Sit...

2009-02-02T22:21:00.005+01:00

...aigua (hasta) baix del llit!
No diré com he fet la foto, perquè em multen, però era necessària per a mostrar la base del refrany.

Convivència a Las Virtudes

2009-02-02T15:33:00.004+01:00

Ahir, diumenge, els grups que fem el curset per a la Confirmació anàrem de convivència a Las Virtudes, entre Yecla i Villena. Certament, amb el temps tan roí que feia ben bé podriem haver-nos quedat a Petrer i a dinar en El fester, en lloc de en el menjador mig cutre on vam anar. No és que estiguera malament, però per a què vaig a enganyar-vos, era com dinar a casa (no, pitjor), però amb taula llarga.
Les reunionetes van consistir en el que fem sempre, xarrar. De la vida, de donar gràcies, de demanar perdó... al final em faré beata i tot. No sé amb quantes fotocòpies de textos místics me'n vaig eixir d'allí.
Com podeu vore a la foto, sóc la més joveneta de tots i això fa que no tinga tantes experiències tràgiques com els demés per a penedir-me'n i donar gràcies per la solució. Potser per això de vegades em canse, no crec que totes les coses de la vida siguen tan metafísiques.
Bé, però no penseu que tot açò és una queixa, ens ho passarem bé gran part del temps i vaig poder parlar amb gent que quasi saludava quan la veia.

"¿A qué saben los pomelos?"

2009-01-26T21:57:00.004+01:00

La meua germana, qui sap que m'agraden estes coses, em conta esta vesprada:

A la fruteria de Juan i Gloria hi és un home major que, ja acabant de comprar, demana: "ponme 7 u 8 pomelos". La dona que va darrere d'ell pregunta de seguida "¿a qué saben los pomelos?"
Tant Juan com els clients fan cara de pensar... "pues a pomelo".

"Bombó" s'hi pareix més

2009-01-24T22:40:00.003+01:00

Potser un dia em canse, però de moment seguisc intentant que m'entenguen quan parle.
Si jo vaig i demane un tallat, per què no ho han d'apuntar i ja està? Doncs no, si ho feu comprovareu que primer t'han de preguntar "¿què?" i, quan ho dius per segona volta, han de tornar "¿perdona?" o directament "no te entiendo".
Diuen que hi ha una llei de Felip V cap avall: fins que no digues "cortado" no s'ho anoten.

Ja estan ací?

2009-01-22T00:33:00.001+01:00

Fa uns dies, fent una ullada per bitrir.com, vaig llegir que els cotxes de Google havien arribat a Petrer! Per si algú que llija este línies no sap de què parle, els vehicles com els que veieu a la foto van fent una gravació dels carrers a peu pla, que després s'inclou als mapes del famós cercador d'Internet. Que vol dir això? Podrem endinsar-nos en la xarxa alhora que aprofundim en carrers desconeguts, o no tant, del nostre propi poble.
Certament, jo vaig quedar una mica estranyada, ja que, segons tinc entés, de moment sols podem accedir-hi a aquesta eina per a un parell de grans ciutats, com Madrid o Barcelona. Serà veritat que s'han apropat a les Valls del Vinalopó? Si és així, fantàstic. No obstant, aquesta nova ferramenta informàtica és perfecta quan no coneixem la ciutat, ja que ens permet indagar per qualsevol racó, i no ho és tant tractant-se de la nostra pròpia, puix que per alguna cosa hi som ací i podem descobrir-la per nosaltres mateix. De la mateixa manera, l'arribada de Google als nostres carrers permetrà els futurs visitants conèixer un poquet més sobre què li pot oferir Petrer abans d'arribar-hi.
Jo encara no n'he vist cap i encara dubte que realment siga veritat, ara bé, no estaria gens malament si d'ací no molt es poguera vore el Derrocat o Felip V arreu del món.

Carta de Casa, 69

¿Está ocupada?

2009-01-10T23:21:00.004+01:00

A una cafeteria, on també servixen dinars, un home esta sentat a la taula amb un platet a mig acabar i una cadira buida al costat. Una, dos, tres persones li pregunten si està ocupada. Sí, està esperant la seua dona. Quatre, em deixa la cadira, "total, parece que va a tardar mucho". Passen quinze minuts i seguix asoles. Una altra cadira queda buida aprop de mi i li la duc per a ocupar la que jo li havia agafat. "Gracias". A ell, perquè sino estariem plantades. Cinc, sis, set... "¿està ocupada?", "Sí, sí...". Mitja hora. Una dona major, que ha aparegut de no sé on, amb el monyo desfet, encorvada i que parla amb un to de veu massa alt per al que pertocava diu. "¡Qué poca humanidad! ¡Dos horas lleva la silla sin nadie!". L'home calla i la senyora se'n va proferint sentències que sent tot el local. S'equivoca, no sap que a mi me la deixada.
Sí, al final la muller ha vingut, vestida de roig i de presència acurada. Potser per això tardava tant.

Para atenció

2009-01-03T17:07:00.003+01:00

Quan t'arrimes al ventre d'una embarassada l'oïda no percep res, encara. Sols uns budells festers, és clar. Però hi és, ahí dins com en un ouet, i ja és de gran quasi com una mà menuda.
Tindré cura de no dir-li massa bobades a través de la panxa de la mare que es riu.

Si poguera resumir 2008

2008-12-31T19:26:00.022+01:00

Acabe de llegir a un mail: "no cuentes los años, cuenta los recuerdos". Doncs bé, em pareix una bona opció resumir este any en un grapat de moments que mereixen ser recordats, com...

...el viatge a Barcelona

...complir 20 anys
...recórrer mitja província...el final d'un sopar

...les festes de Pedreguer
...un sopar hawaià...el naixement de Sergio

...l'estada a Dublín...els concerts a Elda
...tornar a Xest
o el primer sopar de tota la classe.

M'he sorprés a mi mateixa, no pensava que podria posar-ne tantes! Però encara així, me'n falten altres molts dels quals seria difícil tindre fotos.
Que tingueu un bon any.

El remei a la indecisió

2008-12-29T22:34:00.005+01:00

Hui he pogut corroborar, altra vegada, que la meua teoria és certera: quan no sàpies quina opció elegir, escull aquella que tinga més repercusió (sempre i quan ésta siga bona, clar). Al final el que recordes i allò que et reporta més satisfacció són les coses diferents. Entre quedar-te a casa intentant estudiar o anar-te'n a Alacant, millor veste'n. I així, un munt de coses més.

Si atreça a córrer, no la pilles.

2008-12-28T11:38:00.005+01:00

A la farmàcia acaba d'eixir una dona molt major i als pocs segons una xica diu: "Mira, s'ha deixat el bastó! Vaig a vore si la pille". Marta, la farmacèutica, li respon: "Sí, sí ,ves, si no, ara isc jo". Si va en el gaiato per ahí i ara se li oblida, no crec que aplegue molt lluny.

Jesús no parla valencià

2008-12-24T13:36:00.006+01:00

Encara que el tema del que tracte ara es pot basar en la costum, en la tradició o fins i tot en altres aspectes que comencen allà pel 39, crec que ja és moment de posar-lo de manifest i fer un canvi.
Dilluns de vesprada feien a l'esglèsia de Sant Bertomeu a Petrer una representació del naixement de Jesús, en la qual els actors eren tots xiquets. Si tenim en compte el poble on estem i (més encara!) la zona, no trobe cap raó per a no haver-la fet en valencià. Potser hi hauria algú que no ho entendria? Ficaria la mà en el foc i no em cremaria. Dençà que vaig començar a plantejarme si la religió s'havia de restringir a una llengua, no he trobat cap conclusió escarida que m'ho certifique. Si som valencians, per què no parlar en la llengua dels nostres avantapassats? Crec que ben bé ens mereixem la redignificació lingüística.
Cavilejant açò, justetament ahir, vaig trobar a un article el següent raonament:
MAISU JUAN: Ezeban Jesu-Kristok euskerarik berba egin
PERU: Ederto: ezta zure erdera mordoilloan bere
Potser Jesucrist no parlà en basc, però tampoc no ho va fer en castellà.

Si no són els del sostre, no.

2008-12-24T00:48:00.003+01:00

"Yo quiero un novio rubio que esté buenorro y haga deportes de esos del techo".

Alicia Gómez, Alinxu

Ying-yang-mòbil

2008-12-22T21:16:00.003+01:00

Per a aquell qui no ho sàpia (de fet crec que soles ho sap una persona), sempre m'han agradat les furgonetes hippies. D'estes que eren una Wolkswagen bastant redona i pintada de colors... Doncs bé, l'altre dia vaig vore de passada una furgo també tota "maquejada" i, justetament esta vesprada, me la he tornat trobar. La veritat és que esta no m'agrada gens, però volia amostrar-vos les noves formes de tunning.

Las brujas se han llevado a tus amigos

2008-12-21T17:27:00.005+01:00

Quan vec xiquets jugant, pense en la felicitat que els desborda. Corren, salten, criden... i entre eixes també se solten alguna frase bona. Ja no pel que diuen, si és ingeniós o no, en esta ocasió em referisc a la incoherència i, sobretot a la imaginació.

Estant al Campet, un xiquet, a banda de moltes altres que no m'ha donat lloc a apuntar, li ha dit a la xiqueta: "los amigos de tu novia, que está en peligro, y no tienen tus armas" i "las brujas se han llevado a tus amigos"
Nyas, coca. A vore quan teniu oportunitat vosaltres de dir eixes coses.

Ahora me toca a mí

2008-12-15T21:53:00.003+01:00

Dos xics i una xica d'uns 15 anys tornaven de l'institut este migdia. A l'encreuament s'han aturat i el xic més gran i la xicona s'han besat com si es volgueren menjar i s'acabara el món alhora. El xic més menut, que s'havia avançat una miqueta, s'ha espolsat: "Ahora me toca a mí"

Què valenta

2008-12-15T21:21:00.004+01:00

Com serien les nits quan no hi havia electricitat? Fa no res que ens hem quedat sense llum a ca la iaia i aleshores tot ha sigut buscar mistos i ciris. Ha estat interessant, l'estufa, la càmera, el mòbil i la maquineta del meu cosí feien llumenetes, però m'ha agradat més quan ens hem quedat amb el ciri de processó.

Què mal està el món

2008-12-11T22:53:00.004+01:00

Este matí, als baixos de la biblioteca, una xica ha encetat alguna cosa de menjar i ha deixat caure l'envoltori al terra, sense la mínima expressió de culpabilitat.
A la nit, he posat un peu al pas de vianants de baix dels blocs i de sobte m'he vist un cotxe a un pam. El conductor ha juntat les mans en posició de plegaria i ha baixat el cap. com demanant-me perdó. Encara s'haguera pogut estampar amb un altre fent el tonto llevant les mans del volant, abaixant el cap i mirant-me a mi. Diumenge de bon matí va matar una dona al pas de Carrefour un cotxe que ixia de la rotonda.
Molt bé... així dona gust.

A les 10 d'un dijous

2008-12-04T23:57:00.005+01:00

No és que m'agrade parlar de la meua vida per estos racons, però hauré de fer alguna excepció de quan en quan, com és el cas.
Acabe d'arribar de la reunioneta (i encara em falta algún adjectiu per a calificarla) que fem cada quinze dies per a la confirmació. Sí, senyors, sí, vaig a confirmar-me, jo! Sóc una hipócrita, ho sé.
En principi vaig decidir anar-hi plantejant l'assitència com una mena d'estudi antropològic de la comunitat cristiana i, de pas, em servia per si es presenta que he de batejar el meu futur nebodet o nebodeta, que va en camí. Però jure que la decisió final va dependre de la primera de les raons, no hi vaig "per l'interés", com diu ma tia. Ara bé, reconec que hui m'ha costat callar-me el que pensava (i encara puc donar gràcies que no s'han posat a parlar molta estona del Senyor & cia.).
El tema de hui era el poder, els diners i la violència. La catequista, amb la seua veu que pareix treta d'entre cotó i floretes, ens feia parlar sobre què en pensavem d'estes qüestions. No us ho contaré tot, perquè no fa falta que passeu per on jo, però sí cal dir que la meua valoració final s'ha basat en que la manipulació és lícita, sempre i quan siga sense violència (tant física, com verbal o psicològica) i que la lluita pel poder i els diners són necessàris per a continuar i mantindre l'evolució que ha viscut Occident, ja que gràcies a això hi existix la competència. Doncs bé, no vull que em prengueu com una capitalista consumada ni com una mala persona sense principis, al contrari. El cas és que no sé com ho he fet, que la doneta ha acabat per mirar-me d'una forma un poc estranya i de girar el cap cap a mi constantment quan feia i refeia la seua opinió.

Les primeres llums de Nadal

2008-12-01T15:39:00.003+01:00

Hui, com que és 1 de Desembre, ja he pogut vore les primeres llums de Nadal enceses. Ben senzilles i quasi sense voler que les vegeren, però ahí estaven. Encara que... quina falta feien a les 8 del matí?

Vendo o hago negocio

2008-11-30T18:38:00.006+01:00

Ara ja fa alguns mesos que em vaig trobar davant la biblioteca de Padre Manjón un furgonetot amb el cartell que us mostre a la foto apegat a la finestra. "Vendo o hago negocio", deia.

"Vendo", bé, això volia dir que a l'amo no li apanyava el vehicle en qüestió i que més li valia treure'n diners. "Hago negocio" (ai, mare) això ja no va poder més que fer-me riure. Mira tu com d'original seria qui volia vendre o fer negoci que, a banda d'això, encara va i li posa ulls al preu.

Sí, dona! Tu no coneixes a...?

2008-09-06T20:17:00.005+02:00

Posiblement, una de les coses més característiques d'una persona del que se sol dir, per bé o per mal, "Petrer, Petrer" és l'explicació que es dóna per a fer recordar quí és algú. Supose que això passa a molt pobles, si no a tots, però ho vinc a comentar perquè, com que és el meu, em fa molta gràcia.
Este matí esmorzava a la xurreria "De bon matí" que hi ha a La Canal amb ma mare, ma tia i alguns més. Parlant amb el meu cosí, hem vist que sa germana coneixia, si més no, a tot el que estava present a la cafeteria en qüestió. I em diu: "Jo no conec a ningú i esta els coneix a tots!"
Però ara ve la bona, diu: "Clar, després quan me saluden a mi, pa explica-li a algú quí sóc u fan dien: Sí, dona! Tu no conexes a la dona que se va separà del Saoro? Pos el germà..."
I m'ha fet riure de bò, perquè, certament, no ha pogut dir més veritat.

La peculiaritat és al carrer

2008-06-29T13:36:00.003+02:00

Una de les coses, si més no, sorprenents de Petrer és la peculiar forma de certs elements vials, com els passos de vianants. Ací us deixe una mostra del que hi ha davant una de les portes de El campet. Què no és original?

Està per a alguna cosa, o no?

2008-06-27T19:28:00.005+02:00

Ahir caminava per baix de El Campet i em vaig trobar la situació que us mostre en la imatge. Qui conega la zona sabrà, i si no ho explique, que la part verda més al fons és un dels "pipi-cans"de Petrer i la part verda més propera, on es troben la dona i el gos, es un parterre decoratiu. Ara bé, per què dimonis la dona deixa al seu aire al gos a esta última i no al famós "pipi-can"? I el cas és que el té al costat!
Tot i que no podem generalitzar, puc afegir ací una cita de l'anterior profesor de literatura: "Los que tienen perros son atómiamente guarros".

Com es nota que és una ciutat marroquinera

2008-03-13T00:59:00.005+01:00

A Elda hi ha un baretet que més pareixerà la passarel·la de moda primavera-estiu de sabates que el que realment és, una gelateria i croissanteria. El finestral està a peu de carrer, i literalment a peu de persona també. ¿Què farà goig desdejunar vegent passar 40 sabates diferents? O pitojor, 40 tipus de brossa del carrer diferent... no ho sé, però tampoc m'abellix probar-ho.

El local en qüestió es troba al carrer de Padre Manjon a Chapí. Us ho dic per si voleu saber què es durá la pròxima temporada tant en sabates, com en brossa, tant fa.

La reprografia de l'edifici de Geografia

2008-03-11T20:54:00.007+01:00

Faré una denúncia que quasi ningú no sentirà, però es que estic una mica farta ja. No és res de nou, voreu:

M'agradria que la pàmfila cap de la reporgrafia de la facultat despertara de quan en quan de la seua letargia i que, a més, tinguera un poc més de criteri al contractar les depenentes, perquè els pantalons apretats al cul i el ars d'or penjats de les orelles juntament amb el monyo del cap els fan no reaccionar bé quan interactuen amb altra persona. Espere que no considereu que estic criticant sense cap raó... em sabria greu, però és que realment són totes així, veritat? (Ja que falta criteri, al menys varietat, per favor)
Si més no, podrien mantindre algun tipus d'organització coherent i funcional, això faria que el servici que dónen a la comunitat universitària fóra realment un servici.
Ah, i que no cometeren faltes ortogràfiques als cartells de la porta no hi aniria gens malament, tinguent en compte la facultat on estan.

Com se'n diu...?

2008-03-11T20:27:00.005+01:00

A classe de Semàntica i lexicologia el meu company Cristian ens explica les llengues preromanes a Hispània i, en acabar, avaluem i comentem com ho ha fet. "Ha estat tota l'estona mirant M.Jesús, com se'n diu això?" Pregunta el professor fent referència a la forma en què ha fet l'exposició.
I seguida de rialles ha vingut l'enginyosa resposta d'un altre company:
"Amor!"

Quina ocurrència, no? I a la vegada, quina definició tan escarida i clara.

La meua segona elecció.

2008-03-09T02:13:00.004+01:00

Hui votem al nou president de l'Estat espanyol, però si tot el món ho fa com jo, no serà una elecció feta amb forta convicció. Tot i el meu cas d'indecisió irremediable, espere que la resta de ciutadans facen del seu dret un reflex d'allò que pensen i creuen que s'ha de fer, i voten amb bona gana.
Però es que jo pense: Al cap i a la fi, no volen tots el millor per al pais?