25 de desembre 2009

Agost

Cada pas que donava la conduïa al lloc on havia passat tota la seua infància. Caminava, les cames arrelaven a terra amb la força de la resolució, els tacons negres l'atorgaven una visió de bastants centímetres més amunt; veia els carrers tan coneguts, però amb una nova perspectiva, la qual no tenia sols gràcies a aquelles sabates de ras. Tremolava el terra a cada moviment seu, o almenys a ella així li ho pareixia. Al tancar d'un empeny la porta del taxi la decisió que havia pres setmanes enrere a Boston li va tornar, després d'haver-la abandonada des que va muntar a l'avió de matinada. Tornar als origen no pareixia gens fàcil, una vegada s'havia llaurat una fastuosa carrera professional lluny del seu país, hi havia poca perspectiva de veure novament les polsegoses terres valencianes. El camí cap al poble el fitaven, com sempre, nombrosos camps de vinyes. El raïm, encara no protegit per les bosses de paper, li donaven la benvinguda llençant a l'aire reflexos verds.

24 de desembre 2009

La volia. I tant que la volia.

La volia. I tant que la volia. Cada diumenge eixien a passejar pel port i s'assentaven a un banquet davant dels vaixells. El reflex de la llum a l'aigua treia dels ulls lluentors més potents que les mateixes ones. Dels ulls d'ell, que anaven del periòdic a la seua dona. Li passava el braç per sobre, cobrint-li els muscles amb la fermesa d'un roure. Aleshores, l'americana se li aupava, deixant entreveure la camisa blava, tan ben planxada per ella. El cinturó de cuir apressava els pantalons xinesos de color fosc, com la jaqueta. Les sabates eren companyes d'un caminar que ara semblava tranquil, desacurat, però segur. L'acaronava, els dits d'ell entre el cabell llarg regalat d'ones castanyes semblaven agulles d'enfilar.
Ella el seguia, silenciosa, baix la ferma extremitat que la protegia. Un braç de ferro acorralador que la guiava pel camí que ell havia decidit seguir. El port, el quiosc, el banquet de fusta, l'avinguda cap a casa. La porta ja no era la fita amb el carrer, sinó un simple marc que separava la mort a casa del vagar que simulava vida a l'entorn social. Ell es desnuà la bufanda que li cobria el coll i la penjà. Ella volia que un diumenge fóra la bufanda qui el penjara a ell.