Adéu

"Espero que este escrito no sea el fin de la “Carta de Casa”, sino más bien que los trabajadores tengamos la posibilidad de expresarnos en la misma. Un buen gesto por parte de los responsables editores será la publicación y continuidad de la misma pero cuidando las formas, y valorando el esfuerzo que día a día se realiza."

Bé, doncs ho sent molt, però crec que no tindrem eixe "bon gest".

"Pa que la gente vaya a soltar las perras"

Això és el que he sentit a la televisió dins un reportatge sobre Sant Valentí, concretament sobre les despeses que suposa esta "festa". Sé que és un tema recurrent el de criticar el dia i dir que és un invent per a augmentar les vendes, però no ho puc deixar estar.
De sobte veiem corets penjats pel carrer (no tinc foto, però passeu per la plaça de Moros i Cristians) i els preus de les coses ja no estan indicats dins una xicoteta etiqueta groga, sinó en en un retall de cartolina en forma de cor també. Certament, no li vec el sentit a esta cel·lebració, a l'amor se'l venera sempre o no és amor.

El CAP es fa major

Ja fa anys que va nàixer la llegenda urbana sobre l'ampliació en temps del CAP, però mai no s'havia establert res definitiu. Ara, per no variar en la costum de fer canvis en l'educació cada dos per tres, ja tenim les coses mes clares i més fotudes també, si em permeteu l'expressió.
Finalment el curset que es convertix en màster ja no ens ocuparà la "misèria" d'abans, sinó 8 mesos. Hi haurà una especialitat per cada assignatura de la Secundària, haurem de fer moltes més pràctiques i, per descomptat, també ens costarà molt més. He sentit 7 ó 8 vegades més o 3000€? M'he quedat amb el dubte, però per al cas, és igual.
Ara jo em planteje: era necessari un canvi així? Estic d'acord amb l'augment de les pràctiques, tots sabem que de la carrera eixim preparats, d'aquella manera, en matèria, però ningú no ens ensenya a cuinar 20 olles bullint hormones. I el canvi a màster? I el preu? I el temps?
Quan estiga d'acord amb les respostes, ja parlarem.

I tu què vols

El comportament de Sergio em fa pensar en les reaccions que tenim, o patim, moltes persones. Este xiquet de mig any em presenta amb claredat i amb innocència com sóc jo mateixa.
Des que la iaia se n'ha anat ha estat ben tranquil amb mi, mirant com els altres jugaven una mena de pilota valenciana amb una de tennis i per terra. El cap li anava i venia interessat, de quan en quan les mans em buscaven la cara i també feia alguna toseta que s'ha habeat esta vesprada. Diguem-ne que estava distret i content. Ara bé, quan son pare ha aparegut per la porta la cosa ha canviat. De sobte la pilota groga que reballava no era tan interessant i ja no li pareixia que estava tan còmode assegut a la falda. Pareixia que els braços volien alcançar la lluna i les mans, collir tots els núvols que pogueren. Feia intents inútils d'alçar-se i cantava unes cançons de les que no endevinarieu la lletra. Ha sigut vore son pare i soles voler estar amb ell. Com més temps passava sense que li fera cas (a postes, per descomptat), Sergio més menejons pegava. Son pare s'ha amagat i, després d'uns segons de major moviment i cançons més fortes, ha tornat la calma i era el xiquet més feliç del món.
Què vull dir amb açò? En el seu cas potser és que el meu cosí és un sol de pare i el seu fill l'adora, però també em servix per raonar que de vegades les persones ens encapritxem d'una manera molt estranya. Podem ser l'home o la dona mes feliços del món, però quan estem davant la poma res no ens satisfà i no volem altra cosa. Quan s'esvaix, sí, ens queda el record que quasi és pitjor que el desitg tan fort, però més tard quasi podem arribar a odiar-la per no haver deixat que ens la menjarem. Després, no hi ha res. Fins que torna a aparèixer.

El dit acusador i com passar d'una persona

Hui he vist i sentit una cosa ben curiosa. Normalment dic el nom dels estableïments on ocorre tot, però com que aquesta és una escena no gens gratificant, m'alforraré especificar tant i sols diré que era una perruqueria per a homes.
Anava jo carrer amunt quan me n'adone que una dona d'uns 30 i més anys estava cara a la finestra, mirant endins i parlant. Jo pensava que parlava, però segons anava apropant-me, em vaig adonar que no raonava, més bé bonegava. Quan ja era justetament al costat, la vaig sentir que li deia al perruquer, també jove però molt mes arreglat que ella: "¡cierto día me hiciste mucho daño", mentre colpejava amb el dit el cristal acabat de tancar per l'home, el qual seguidament també li va abaixar la persiana davant els nassos.
Déu o qui siga sabrà què li va fer el xicon, pero la veritat que no em va fer gens de gust vore pel carrer i quasi a crits com podem fer-nos mal unes persones a altres, i encara per a empitjorar, reprotxar-ho.

Boira dalt del Sit...

...aigua (hasta) baix del llit!
No diré com he fet la foto, perquè em multen, però era necessària per a mostrar la base del refrany.

Convivència a Las Virtudes

Ahir, diumenge, els grups que fem el curset per a la Confirmació anàrem de convivència a Las Virtudes, entre Yecla i Villena. Certament, amb el temps tan roí que feia ben bé podriem haver-nos quedat a Petrer i a dinar en El fester, en lloc de en el menjador mig cutre on vam anar. No és que estiguera malament, però per a què vaig a enganyar-vos, era com dinar a casa (no, pitjor), però amb taula llarga.
Les reunionetes van consistir en el que fem sempre, xarrar. De la vida, de donar gràcies, de demanar perdó... al final em faré beata i tot. No sé amb quantes fotocòpies de textos místics me'n vaig eixir d'allí.
Com podeu vore a la foto, sóc la més joveneta de tots i això fa que no tinga tantes experiències tràgiques com els demés per a penedir-me'n i donar gràcies per la solució. Potser per això de vegades em canse, no crec que totes les coses de la vida siguen tan metafísiques.
Bé, però no penseu que tot açò és una queixa, ens ho passarem bé gran part del temps i vaig poder parlar amb gent que quasi saludava quan la veia.